Recordo quan escrivia la carta als Reis, sempre m’oblidava d’alguna cosa. Casualitats de la vida, era la primera que em trobava quan obria els paquets. Però si jo no ho havia demanat!
Recordo com, de matinada, els sentia pujar per l’escala -barrim-barram!- i la por que em feia, a primera hora del matí, obrir la porta del menjador. I si me’ls trobava encara dins?
Recordo haver-los deixat menjar i beure i la felicitat de saber que s’havien cruspit alguna coseta.
Recordo quan els anavem a esperar a Barcelona, a casa de la padrina Isabel. I el Portal de l’Àngel i la màgia de les Galerias Preciados. Una vegada, jo era un napbuf, ens trobavem davant de l’establiment, esperant-los. “Ja vénen, ja vénen”, cridaven els grans. El rei Melcior, alt i fort, cara-rodó amb aquella barba blanca espessa i aquella corona de lluentons, es va parar davant meu i em va agafar de la mà i vaig caminar al seu costat fins la porta del magatzem. Em deia coses boniques, mentre saludava la multitud. Els meus peuets van trepitjar una catifa vermella espurnejada de caramels. I vaig ser feliç, malgrat l’espant.
Recordo, mig endormiscada, demanar als pares del llit estant: “Han passat els Reeeiiis?” amb una cantarella que encara ressona dins meu.
Recordo esmorzar plegats una tassa de xocolata desfeta, de la Torras, la de tota la vida, amb un croissant rescalfat al forn. Encara cruix, encara, quan el penso.
Recordo el munt de paquets de colorins i les nines i llurs vestidets i les joguines i els contes vora el foc!
Recordo la il·lusió que em feia tot plegat.
Agraeixo els meus pares l’haver-ho fet possible i haver-me regalat una bella infantesa.
Pilar Francès 