Records de la nit de Reis

Recordo quan escrivia la carta als Reis, sempre m’oblidava d’alguna cosa. Casualitats de la vida, era la primera que em trobava quan obria els paquets. Però si jo no ho havia demanat!

Recordo com, de matinada, els sentia pujar per l’escala -barrim-barram!- i la por que em feia, a primera hora del matí, obrir la porta del menjador. I si me’ls trobava encara dins?

Recordo haver-los deixat menjar i beure i la felicitat de saber que s’havien cruspit alguna coseta.

Recordo quan els anavem a esperar a Barcelona, a casa de la padrina Isabel. I el Portal de l’Àngel i la màgia de les Galerias Preciados. Una vegada, jo era un napbuf, ens trobavem davant de l’establiment, esperant-los. “Ja vénen, ja vénen”, cridaven els grans. El rei Melcior, alt i fort, cara-rodó amb aquella barba blanca espessa i aquella corona de lluentons, es va parar davant meu i em va agafar de la mà i vaig caminar al seu costat fins la porta del magatzem. Em deia coses boniques, mentre saludava la multitud. Els meus peuets van trepitjar una catifa vermella espurnejada de caramels. I vaig ser feliç, malgrat l’espant.

Recordo, mig endormiscada, demanar als pares del llit estant: “Han passat els Reeeiiis?” amb una cantarella que encara ressona dins meu.

Recordo esmorzar plegats una tassa de xocolata desfeta, de la Torras, la de tota la vida, amb un croissant rescalfat al forn. Encara cruix, encara, quan el penso.

Recordo el munt de paquets de colorins i les nines i llurs vestidets i les joguines i els contes vora el foc!

Recordo la il·lusió que em feia tot plegat.

Agraeixo els meus pares l’haver-ho fet possible i haver-me regalat una bella infantesa.

Nadal 2025

Le Java des Baleines, Île-de-Ré.


No hi ha res més bell
que un dolç capvespre,
quan el sol s'adorm
i el cel desperta.

Ombres d'un circ,
llums de garlandes,
la memòria bressola
records d'infantesa.

És Nadal,
temps de pau i
de donar les gràcies
per tanta estima.


BONES FESTES!

📸 @angelgarciagascon

Robar les il·lusions

Dissabte passat, per Santa Llúcia, vaig decorar la casa amb motius nadalencs. A la porta d’entrada vaig penjar aquest petit ramet. Avui, quan l’he obert, ja no hi era. Algú se l’ha endut, se l’ha apropiat sense permís.

Jo no arrenco mai les il·lusions dels altres, mai. No em passejo pels carrers de la ciutat lladreguejant. No pispo llums de colorins, ni llaços, ni figuretes… no m’han educat així.

Lladre de camí ral, gaudeix del detall a casa teva! Vaig ser molt feliç preparant-lo!

Tot són records


Camí del cementiri, et penso. A cada pas, un record, un somriure, una vivència. I una cançò. Amor particular. Lluís Llach. "I passaran els anys, i vindrà l'adéu, com així ha de ser". Amb tu no va ser així. L'adéu es va avançar, decidit. Els anys, claudicaren, abatuts. La teva vida es va apagar i també la teva història.

Avui que en fas vuitanta-vuit, camí del cementiri, et penso.

A cada pas, un petó al cel.

Memòria i compromís a Albons

Placa commemorativa instal·lada al carrer de l’Olivera d’Albons

Si hi ha un acte d’amor
aquest és la memòria.
Montserrat ROIG

Dissabte passat, quan les campanes de l’església de Sant Cugat d’Albons tocaven les dotze del migdia, ens vam aplegar al carrer de l’Olivera per homenatjar un dels seus veïns, Miquel Costa Saló, mort en deportació l’any 1944.

Arran del treball de recerca sobre els escalencs deportats als camps nazis, guanyador de la II Beca Tardor de l’Escala, vaig saber que un d’ells n’era fill. Tot i amb això, un cop va tornar del servei militar, es casà amb l’escalenca Miquela Torres Bofill i marxà a viure a casa d’ella, a l’Escala.

L’ajuntament d’Albons es volia adherir al projecte Stolpersteine i col·locar la seva llamborda a la vorera de la casa on va néixer. Però això no és possible, perquè aquesta pertany a l’Escala. Amb la finalitat d’evitar duplicitats, el Memorial Democràtic té una premissa: el lloc on van viure abans de perdre la llibertat, és a dir, abans d’emprendre el camí de l’exili a primers de 1939. En Miquel, a l’Escala.

És per això que dissabte passat, i gràcies al suport del Consell Comarcal del Baix Empordà, es va poder inaugurar aquesta placa al carrer de l’Olivera, lloc on el va veure néixer la vesprada del 9 de novembre de 1901 on s’hi pot llegir la seva biografia.

L’acte va comptar amb la presència de l’alcalde d’Albons, Josep Ramon Llavero; de l’alcalde de l’Escala, Josep Bofill; dels regidors de cultura dels dos consistoris, Joaquim Guàrdia i Martí Guinart; del conseller de turisme del Consell Comarcal del Baix Empordà, Raimon Trujillo-Coris, i del president de l’Associació Triangle Blau, Lluís Fontané. Tots ells van acompanyar els nombrosos familiars d’en Miquel que van assistir a l’acte.

La coral de la Tallada va interpretar tres peces, l’Emigrant, El cant de la Senyera i Rossinyol que vas a França, les quals donaren un toc d’emotivitat a l’acte.

Una hora abans, i de costat amb l’amic Rafel Bruguera, vam explicar davant d’un públic nombrós tot el que li tocà viure fins el seu assassinat el març de 1944 al camp extern de Zement.

Memòria i compromís per a tots ells, cal fer-ho, és de justícia!


NOTES DE PREMSA

EMPORDÀ


Revista del Baix Empordà


Trencar la impunitat

Cortar, decapitar, rajar, aserrar, rebanar y, en resumidas cuentas, rebajar es una vieja afición común a todos los enanos del mundo.
JOSÉ LUIS DE VILALLONGA, Homenaje

Jo també vaig patir, com bé explicava ahir l’escriptora Eva Piquer, una greu difamació quan es va publicar el meu treball de recerca sobre la repressió franquista a Santa Cristina d’Aro, la tardor de 2021.

Una néta dels represaliats —que no va assistir a la presentació, tot i estar convidada—, quan va haver llegit la biografia del seu avi va penjar un post a les xarxes socials on lamentava que l’arxiu municipal m’hagués encarregat el treball; on afirmava que tot el que deia era fals i, en acabat, escopia verí tot titllant-me de “Belén Esteban de les lletres catalanes”.

No cal que us digui, perquè em coneixeu sobradament, que tot el que vaig escriure a la biografia d’aquell bon home, ho vaig treure dels documents de l’època, com ara el seu consell de guerra —que consti que ella no l’havia llegit mai—, i que els textos van ser revisats de dalt a baix per la persona responsable de la publicació.

Dit això, el més greu i lamentable de tot plegat és que ningú no va fer res per aturar aquesta difamació, ans al contrari. A mesura que passaven els dies veia, amb una profunda decepció, que cap de les persones amb qui havia treballat colze a colze per tirar endavant el projecte no feien res per ajudar-me. Res. Aquell post es va quedar allà penjat, de per vida.

Tothom va seguir fent el seu camí, funcionaris i càrrecs electes, i, la néta, va seguir emetent grunys, esbufecs i improperis cada vegada que coincidíem en algun lloc de la ciutat.

Em sentia tan impotent, que no vaig gosar fer res. Callar i entomar la decepció. Fins i tot la seva mare —una dona que ha patit molt a la vida i que em té gran estima— em va convidar a dinar i, en tot moment, vaig declinar la invitació per por de represàlies.

Per fortuna, un temps després, arribaren el Premi Empordà de Novel·la, la Beca d’Estudis Històrics President Irla, la II Beca Tardor de l’Escala i un munt de llibres i articles publicats.

Els reconeixements literaris i històrics van callar la difamació d’una i la innacció dels altres. Al capdavall, la paraula sempre guanya.

Llançà

Dinem plegats. Compartim una amanida de colorins, un rosat fresquet i pa sucat amb moltes experiències. Xalem de valent. Les quatre noies joves ens fan preguntes. Volen aprendre dels qui saben. Tot i amb això, pensen diferent. Tot els diverteix. I a nosaltres, la seva joventut ens fa riure. Tots tres ho hem sigut. Després d’una llarga sobretaula anem a la platja. Em duen al Port de la Selva, a una cala preciosa a tocar del far de s’Aranella. Una joia feta de pedretes. Parem el sol una estona. Ens mig endormisquem. I un anima l’altre i anem a nedar. L’aigua és neta i clara, es veuen les roques del fons. Quatre braçades, reposem i conversem. Quatre braçades, una estrella de mar rogenca i un banc de peixos. Quatre braçades i immensos rams de possidònies ballen sota els nostres peus empesos pels freds corrents. Quatre braçades i arribem a la boia, la fita. Descansem. Davant meu el cap de Cervera de la Marenda i la sinuosa costa de Llançà. Paisatges que em són diferents. Algú em pregunta si l’he vist. Ara sí, majestuós. El Monestir de Sant Pere de Roda. Quina preciositat. Cadascú torna al seu ritme. Jo saborejo cada instant, no vull perdre’m cap detall. Arribo a la vora exhausta. Miro enrere, la boia es veu a la llunyania. El sol ja no crema i ens asseca la pell lentament. I mentre tornen les paraules, alço temples de còdols. Pausadament busco l’equilibri. I, en acabat, els encerclo. Dins meu hi ha calma, tot és acompassat.


EMPORDÀ INFO

Un dia d’estiu a Llançà


Boniqueses

“Aquests moments bonics, com el que estem vivint ara, me’ls guardo a la memòria i quan estic trist els recordo i la moral remunta. Entens el que et vull dir? Sí, papa. Et puc fer un petó quan n’esclati un de ben gran? I tant!”

El pare la duu a coll. Ella l’acarona mentre ell li explica coses boniques. Li fa petons a la galta que peten igual que els estels que espurnegen al bell mig de la badia. Els tinc rere meu i els escolto embadalida. Jo també vaig tenir sis anys i anava a veure els focs amb el papa, agafada de la mà o a coll. Qui sap si, un vespre de principis dels anys setanta, vam tenir la mateixa conversa? Qui sap si tot passa dues vegades?

Per si de cas…

Si este libro se perdiese, como puede suceder, suplico al que se lo encuentre que lo sepa devolver. Le daré para tabaco y también para papel y si no sabe mi nombre más abajo lo pondré.

Pepa Pérez García

Notes de la meva àvia materna llegides dins d’un llibre que, en el decurs de la seva llarga vida, utilitzà moltíssim.

Un desig escrit, amb lletra lligada, d’una gran, gran “apañá”!